Al mercat de Gavirate, hi van a parar tipus que venen de tot, i és impossible de dir qui d’entre ells sap vendre millor.
Un divendres hi va comparèixer un homenet que venia coses estranyes: el Mont Blanc, l’oceà Índic, els mars de la Lluna, (la sala de precaris). Tenia una xerrameca tan engrescadora que al cap de poc només li quedava la ciutat d’Estocolm.
—Té gairebé un milió d’habitants, i naturalment tots són meus.
—També hi ha el mar, és clar, però no sé pas de qui és.
—Sóc l’amo de la ciutat, ho sabíeu, sí o no? Ja us ho han comunicat?
Els suecs somreien i deien que sí, perquè no entenien res, però eren amables, i el barber es fregava les mans de satisfacció.
—Una ciutat com aquesta per una tallada de cabells i una fricció! Ja l’he pagada ben barata, ja!
Però s’equivocava, i l’havia pagada fins i tot massa cara, perquè qualsevol nen que ve al món el té tot per a ell i no n’ha de pagar ni un ral. Només s’ha d’arromangar les mànigues, allargar les mans i agafar-lo.
LECTURA PRECÀRIA: be precari, my friend, no et deixis ensarronar ni friccionar. No compris mai la sala de precaris com aquell que va comprar Estocolm. La sala de precaris ja és teva,perquè qualsevol precari que ve al món la té tota per a ell i no n’ha de pagar ni un ral. Només s’ha d’arromangar les mànigues, allargar les mans i agafar-la (i trobar una cadira i un ordinador, és clar!).
Kenny Pocket plenes
Uf, va dir KennyPD: La vida és una tómbola (tom, tom, tómbola), i l'estadística un bolero (de Ravel)
au,
en kenny ja té adreça al youtube (les credencials de sempre, però em sembla que la contrasenya va en majúscules, ja em sap greu!), per poder penjar directament en aquest blog taaaan rebonic, coses taaaan o més friquis que aquesta...
la guitarra d'en kenny
